All posts in Curiosidades

casa de camp amb encant bobila aguilera

Una casa de camp amb molt d’encant

L’arquitecte Jordi Moser es va encarregar de la reforma d’aquesta masia de l’Empordà, situada al camp i a tan sols cinc minuts de la platja. Dividida en dues plantes i amb jardí i piscina, la casa va conservar la seva essència en mantenir l’estructura i restaurar les bigues, encara que es van realitzar alguns canvis per a dotar-la de llum natural. Així, es van ampliar les finestres i les portes d’accés al jardí de manera que ara, a més de guanyar els interiors en lluminositat, aquests semblen també més espaiosos, sensació a la qual contribueix la seva major connexió visual amb l’exterior. Amb les noves parets, pintades en vainilla pàl·lid, i el paviment de terracota, típic de la zona, l’arquitecte ha tornat a la masia la seva identitat, la seva noblesa.

Pel que fa a la decoració, l’estil rústic renovat, basat en la combinació de mobiliari de fust , tapisseries neutres i textures envellides, domina en tots els ambients, mentre que en alguns racons, els complements, molts de factura artesanal, contribueixen a donar a cada estada encara més autenticitat.

A les zones comunes s’aconsegueix una atmosfera de quietud i benestar, per l’absència de colors intensos i de complements superflus, però també per l’especial lluminositat reflectida a les parets i la calidesa de les catifes i les rajoles artesanes de terracota. Un esquema similar, amb fusta i terracot , es repeteix a la cuina.

A la cuina s’aprecia un canvi: s’introdueix el blau a les parets, per trencar la unitat cromàtica i guanyar frescor. Al dormitori torna a sentir la calma, al voltant d’ un llit amb dosser, els teixits patchwork i les fotos familiars es converteixen en detalls que revaloritzen la decoració. Per al bany, pintura i un front de rajoles amb listelo de voluta en relleu són un fons d’acord amb els dissenys retro del lavabo i les aixetes, també amb el vetllador alt i la cistelleria que els acompanya.

Font: www.micasarevista.com

toves "vermell"

Cuidar els sòls de terracota és fàcil

Optar per un paviment de fang per als sòls del nostre habitatge és la millor solució per a donar-li un aire rústic, càlid i natural. Les cases de camp són especialment adequades per a aquest tipus de revestiment, encara que també el trobem en exteriors com terrasses i balcons. Les rajoles o toves de fang o de terracota es caracteritzen per la seva porositat, és a dir, absorbeixen amb facilitat qualsevol tipus de líquid, la qual cosa les fa molt vulnerables a les taques. Per solucionar aquest i altres problemes de manteniment, no hi ha res com aplicar un tractament adequat de tant en tant.

El fang cuit, del qual es fan les toves de terracota, procedeix de l’argila, que es cou i es treballa a temperatures baixes. Generalment no s’esmalta, perquè perdria el seu color vermellós característic, però també hi ha varietats esmaltades. L’argila és un material porós que no només absorbeix els líquids amb rapidesa, sinó que perd humitat fàcilment, el què provoca deteriorament en el color i en la resistència del revestiment.

Quins productes podem usar
Per tal d’evitar els problemes propis dels sòls de fang cuit, hi ha al mercat productes específics que serveixen per a reparar i protegir aquest tipus de revestiments. Consulta a la botiga més propera de bricolatge o drogueria, ja que no hi ha més que seguir al peu de la lletra les instruccions dels fabricants per obtenir resultats òptims.

Entre els articles més habituals destaquen els abrillantadors, que donen un aspecte setinat a la superfície, els protectors, per augmentar la resistència del sòl a les taques, i els diferents decapants. Aquests últims, depenent de la proporció que usem ( es dilueixen en aigua ), ens serveixen per desencerar el terra completament, o per netejar en profunditat. No oblidis que després d’un procés d’abrasió com el decapat, que elimina tot tipus de brutícia i greix, convé aplicar un protector i un abrillantador que retorni al paviment seu color natural.

Una altra opció és recórrer als olis vegetals naturals, que serveixen per retenir la humitat del fang cuit. El més habitual és l’oli de llinosa, que s’elabora a partir de llavors de lli, i que s’aplica fàcilment amb un drap. Un cop es dóna una mà generosa es deixa reposar, el sòl guanya en lluentor i intensitat, a més de quedar protegit i impermeable davant possibles taques.

Netejar i renovar
No obstant això, de vegades és inevitable veure els nostres sòls bruts, especialment a la cuina, on és fàcil que se’ns caiguin productes com oli, vi o xocolata. Per netejar-los, farem una barreja al 50 % d’aigua calenta i lleixiu que aplicarem directament sobre la taca.

Amb talc o Terra de Sommières cobrirem tot l’espai on hem abocat el lleixiu i deixem actuar durant 10 hores. Passat aquest temps, aquest pols de roca, amb gran capacitat absorbent, s’haurà eliminat tota la humitat (inclosa la de la taca). Per finalitzar, aspirarem la pols sobrant  i la brutícia haurà desaparegut.

Finalment, si les juntes han perdut color, no tenim més que aplicar amb un pinzell un esmalt negre (consulta a la botiga), que diluirem en aiguarràs pur. Gràcies a aquests petits trucs, podràs gaudir de tota la brillantor i color que aporta la terracota als teus sòls.

exterior casa II ok

Història del Totxo

El totxo va constituir el principal material a la construcció de les antigues Mesopotamia i Palestina, on cuasi no es disposava de fusta i pedres. Els habitants de Jericó a Palestina fabricaven totxos fa uns 9.000 anys.

 Els constructors sumeris i babilonis aixecaven zigurats, palaus i ciutats enmurallades amb totxos assecats al sol, que recobrien amb altres totxos cuits en forns, més resistents i sovint amb esmalts brillants formant fisos decoratius. Als últims anys els perses construien amb totxos al igual que els xinesos, que aixecaren la gran muralla. Els romans construien banys, amfiteatres i aqüeductes amb totxos, sovint recoberts de marbre.

En el transcurs de l’ Edat Mitjana, durant l’imperi bizantí, al nord d’Italia, als Païssos Baixos i Alemanya, així com a qualsevol altre lloc on faltava la pedra, els constructors valoraven el totxo per les qualitats decoratives i funcionals. Relitzaren construccions amb totxos templats, vermells i sense brillantor creant una àmplia varietat de formes, com quadres, figueres de punt d’espina, teixit d’esterilla o llaços flamencs. Aquesta tradició va continuar durant el renaixement i a l’arquitectura georgiana britànica, i va se portada a Amèrica del nord pels colons.

El totxo ja era conegut pels indígenes americans de les civilitzacions prehispàniques. En regions seques construïen cases de totxo d’adob assecat al sol. Les grans piràmides dels olmeques, maies i altres pobles van ser construides amb totxos revestits de pedra. Pero va se a Espanya on, per influència musulmana, l’ús del totxo va agafar més difusió, sobre tot a Castella, Aragó i Andalusia.

L’argila amb què s’elaboraven els totxos és un material sedimentari de partícules molt petites de silicats hidratats de alúmina, a més d’altres minerals com el caolí, la montmorillonita i l’illita. Es considera l’adob com el precursor del totxo, ja que es basa en el concepte d’utilització de fang argilós per l’execusió de murs, tot i que l’adob no experimenta els canvis físico-químics de la cocció. El totxo és la versió irreversible de l’adob, producte de la cocció a altes temperatures.

La seva forma és la d’un prisma rectangular, en què les seves diferents dimensions reben el nom de soga, tissó i gruix, siguent la soga la seva dimensió més gran. Així mateix, les diferents cares del totxo reben els noms de taula, canto i testa (la testa es la més gran). Generalment, la soga és el doble que la longitud que el tissó o, més exactament, dos tissons més una junta, el què permet combinar-los lliurement. El gruix, contràriament, pot no estar modulat.