All posts by

Haz brillar tu terraza de terracota

Las semanas anteriores a la llegada del verano son las más adecuadas para aprovechar al máximo el placer de poseer un espacio que da al exterior. No hace todavía demasiado calor y las noches son más largas, pudiendo disfrutar de algunas horas más de luz – por lo tanto, lo único que queda es arreglar la terraza de manera que resulte impecable. No se trata sólo de seguir los consejos de los decoradores de exteriores, sino sobre todo, de aprender el arte de cuidar los suelos de terracota, gres y piedra de manera profesional.

Estas superficies son muy diferentes entre sí. Porque no es suficiente frotar para restablecer la belleza original de los suelos de exteriores; hay también preservar su belleza, y muy a menudo, reparar después de la estación fría, durante la cual las huellas y la cal han manchado las superficies, dejándolas sin brillo y sucias. Al principio puede parecer complicado, pero utilizando los aliados de limpieza adecuados simplificaras la tarea.

El primer paso: identificar el problema y comprar los productos adecuados en función del tipo de suelo y de suciedad (o manchas) que deben tratarse.
Lo primero que hay que hacer es elegir un detergente específico parar exteriores como Limpiador Amoniacal, perfecto para todo tipo de suelos de exteriores. A base de amoníaco, une una intensa fuerza desengrasante con una acción contra suciedad depositada, polvo, contaminación y hollín – y hace los azulejos resplandecientes!

Si las baldosas están manchadas de cal a causa de eflorescencias o por la colocación de macetas y agua estancada, aplica seguidamente un desincrustante, producto antical que disuelve en profundidad desde depósitos atmosféricos verdaderos y verdaderas incrustaciones. Si tienes un suelo de piedra negra o pizarra, para restablecer el color intenso y oscuro del material, después del lavado puedes añadir un tratamiento con cera, formulada precisamente por este valioso elemento.

Tienes la suerte de tener un suelo con baldosas de terracota, antiguo o moderno? Entonces tus necesidades son diferentes, y una vez eliminada la cal, los has de ofrecer la adecuada protección, aplicando una capa de sellante y impermeabilizante que repele las manchas. Seguidamente encera el suelo para un verdadero efecto centelleante y para una protección adicional. Para el lavado semanal utiliza después un detergente especial para terracota.

Una vez tratada tu terraza con esta «beauty-rutina», ya estará preparada para disfrutar de ellos como si fuera una verdadera habitación añadida a la casa. Pasando al aspecto decorativo de la terraza, opta por tumbonas o sillas con guata con tejidos claros (después puedes lavar fácilmente en la lavadora!) Y una colección de velas para exteriores, o bien plantas, enredaderas o no, para dar a la terraza un aspecto más vivido, familiar e íntimo.

Una casa de camp amb molt d’encant

L’arquitecte Jordi Moser es va encarregar de la reforma d’aquesta masia de l’Empordà, situada al camp i a tan sols cinc minuts de la platja. Dividida en dues plantes i amb jardí i piscina, la casa va conservar la seva essència en mantenir l’estructura i restaurar les bigues, encara que es van realitzar alguns canvis per a dotar-la de llum natural. Així, es van ampliar les finestres i les portes d’accés al jardí de manera que ara, a més de guanyar els interiors en lluminositat, aquests semblen també més espaiosos, sensació a la qual contribueix la seva major connexió visual amb l’exterior. Amb les noves parets, pintades en vainilla pàl·lid, i el paviment de terracota, típic de la zona, l’arquitecte ha tornat a la masia la seva identitat, la seva noblesa.

Pel que fa a la decoració, l’estil rústic renovat, basat en la combinació de mobiliari de fust , tapisseries neutres i textures envellides, domina en tots els ambients, mentre que en alguns racons, els complements, molts de factura artesanal, contribueixen a donar a cada estada encara més autenticitat.

A les zones comunes s’aconsegueix una atmosfera de quietud i benestar, per l’absència de colors intensos i de complements superflus, però també per l’especial lluminositat reflectida a les parets i la calidesa de les catifes i les rajoles artesanes de terracota. Un esquema similar, amb fusta i terracot , es repeteix a la cuina.

A la cuina s’aprecia un canvi: s’introdueix el blau a les parets, per trencar la unitat cromàtica i guanyar frescor. Al dormitori torna a sentir la calma, al voltant d’ un llit amb dosser, els teixits patchwork i les fotos familiars es converteixen en detalls que revaloritzen la decoració. Per al bany, pintura i un front de rajoles amb listelo de voluta en relleu són un fons d’acord amb els dissenys retro del lavabo i les aixetes, també amb el vetllador alt i la cistelleria que els acompanya.

Font: www.micasarevista.com

Cuidar els sòls de terracota és fàcil

Optar per un paviment de fang per als sòls del nostre habitatge és la millor solució per a donar-li un aire rústic, càlid i natural. Les cases de camp són especialment adequades per a aquest tipus de revestiment, encara que també el trobem en exteriors com terrasses i balcons. Les rajoles o toves de fang o de terracota es caracteritzen per la seva porositat, és a dir, absorbeixen amb facilitat qualsevol tipus de líquid, la qual cosa les fa molt vulnerables a les taques. Per solucionar aquest i altres problemes de manteniment, no hi ha res com aplicar un tractament adequat de tant en tant.

El fang cuit, del qual es fan les toves de terracota, procedeix de l’argila, que es cou i es treballa a temperatures baixes. Generalment no s’esmalta, perquè perdria el seu color vermellós característic, però també hi ha varietats esmaltades. L’argila és un material porós que no només absorbeix els líquids amb rapidesa, sinó que perd humitat fàcilment, el què provoca deteriorament en el color i en la resistència del revestiment.

Quins productes podem usar
Per tal d’evitar els problemes propis dels sòls de fang cuit, hi ha al mercat productes específics que serveixen per a reparar i protegir aquest tipus de revestiments. Consulta a la botiga més propera de bricolatge o drogueria, ja que no hi ha més que seguir al peu de la lletra les instruccions dels fabricants per obtenir resultats òptims.

Entre els articles més habituals destaquen els abrillantadors, que donen un aspecte setinat a la superfície, els protectors, per augmentar la resistència del sòl a les taques, i els diferents decapants. Aquests últims, depenent de la proporció que usem ( es dilueixen en aigua ), ens serveixen per desencerar el terra completament, o per netejar en profunditat. No oblidis que després d’un procés d’abrasió com el decapat, que elimina tot tipus de brutícia i greix, convé aplicar un protector i un abrillantador que retorni al paviment seu color natural.

Una altra opció és recórrer als olis vegetals naturals, que serveixen per retenir la humitat del fang cuit. El més habitual és l’oli de llinosa, que s’elabora a partir de llavors de lli, i que s’aplica fàcilment amb un drap. Un cop es dóna una mà generosa es deixa reposar, el sòl guanya en lluentor i intensitat, a més de quedar protegit i impermeable davant possibles taques.

Netejar i renovar
No obstant això, de vegades és inevitable veure els nostres sòls bruts, especialment a la cuina, on és fàcil que se’ns caiguin productes com oli, vi o xocolata. Per netejar-los, farem una barreja al 50 % d’aigua calenta i lleixiu que aplicarem directament sobre la taca.

Amb talc o Terra de Sommières cobrirem tot l’espai on hem abocat el lleixiu i deixem actuar durant 10 hores. Passat aquest temps, aquest pols de roca, amb gran capacitat absorbent, s’haurà eliminat tota la humitat (inclosa la de la taca). Per finalitzar, aspirarem la pols sobrant  i la brutícia haurà desaparegut.

Finalment, si les juntes han perdut color, no tenim més que aplicar amb un pinzell un esmalt negre (consulta a la botiga), que diluirem en aiguarràs pur. Gràcies a aquests petits trucs, podràs gaudir de tota la brillantor i color que aporta la terracota als teus sòls.

Les parets de maó rústic: una alternativa per a la nostra llar

Els totxos artesans poden ser integrats de formes diferents a la nostra llar, no només com a part fonamental de la construcció, sinó per a donar-li un aspecte diferent a la nostra llar de foc o a les nostres parets interiors. El maó pot escalfar la nostra llar a l’hivern i mantenir-la fresca a l’estiu. El millor de tot és que, més enllà de l’estil de la nostra llar, podrem adaptar molt bé aquest material als nostres ambients.

Els maons ens ofereixen una important varietat al moment de prendre una decisió estètica per a la nostra llar. En primer lloc haurem de triar el color. Si bé els maons més clàssics són els de color vermell hi ha d’altres colors que també estan disponibles (per exemple, els tons grocs ). A més, podem trobar maons amb diferents mides. Si vols un disseny més personalitzat pots consultar amb algun paleta de confiança perquè et recomani maons de diferents estils i llocs on poder trobar-los. No hi ha res millor com poder acostar-se a una bòbila artesana dedicada a la creació de materials per a la construcció fets a mà i poder escollir insitu el tipus de maó que més se cenyeixi als teus gustos.

Si bé el maó natural pot ser molt atractiu sempre hi ha la possibilitat de donar-li una capa de color. És especialment adequat per quan volem fer una renovació dels nostres interiors. També serà una bona solució en el cas que el maó es trobi massa danyat. Tria el color que millor vagi amb el disseny de la teva decoració, i fet! Aconseguiràs que es vegi espectacular.

El maó és un dels pocs materials que podem instal·lar sense retocar i que se seguirà veient perfecte encara després de molt de temps.

Un cop instal·lat pots utilitzar el maó com a teló de fons per a quadres i altres obres d’art. Pots utilitzar una paret de maons com a punt focal d’una habitació, donant-li un aspecte més rústic. Les possibilitats que ens ofereix el totxo són molt més variades del què podem pensar a primera vista.

A Bòbila Aguilera podràs trobar maons i totxos de diferents mides, en colors vermell i groguenc, que aportaran calidesa, confort i decoració a tots els racons de la teva llar.

A tu què et sembla l’ús d’aquest material a la llar?

El totxo trist?

El passat 26 de gener El Punt Avui va publicar un article d’opinió sobre l’estat de la indústria del totxo en format de metàfora. Un conte explicat a un infant on es mostra la història del totxo i la seva importància dins la societat: «El totxo trist». El conte no omet les escenes més dures i relata com en els darrers anys el totxo ha sofert una greu crisi que semblava enfonsar les bòbiles fins al més fons dels pous.

Però sembla que hi ha llum al final del pou i que una petita excletxa comença a obrir-se entre aquest mar de tenebres que ens ha envoltat en els darrers temps. Una escletxa que fa brollar l’alegria.

Continuem contribuint a obrir l’escletxa, fent tot el possible perquè torni l’alegria i el conte d’aquí un temps expliqui la història del «Totxo alegre». La clau? Marcar la diferència, ser autèntics i oferir qualitat. Aquesta és la filosofia de Bòbila Aguilera que, malgrat els moments difícils, ha sabut mantenir la seva identitat artesana.

Llegir article El Punt Avui

Història del Totxo

El totxo va constituir el principal material a la construcció de les antigues Mesopotamia i Palestina, on cuasi no es disposava de fusta i pedres. Els habitants de Jericó a Palestina fabricaven totxos fa uns 9.000 anys.

 Els constructors sumeris i babilonis aixecaven zigurats, palaus i ciutats enmurallades amb totxos assecats al sol, que recobrien amb altres totxos cuits en forns, més resistents i sovint amb esmalts brillants formant fisos decoratius. Als últims anys els perses construien amb totxos al igual que els xinesos, que aixecaren la gran muralla. Els romans construien banys, amfiteatres i aqüeductes amb totxos, sovint recoberts de marbre.

En el transcurs de l’ Edat Mitjana, durant l’imperi bizantí, al nord d’Italia, als Païssos Baixos i Alemanya, així com a qualsevol altre lloc on faltava la pedra, els constructors valoraven el totxo per les qualitats decoratives i funcionals. Relitzaren construccions amb totxos templats, vermells i sense brillantor creant una àmplia varietat de formes, com quadres, figueres de punt d’espina, teixit d’esterilla o llaços flamencs. Aquesta tradició va continuar durant el renaixement i a l’arquitectura georgiana britànica, i va se portada a Amèrica del nord pels colons.

El totxo ja era conegut pels indígenes americans de les civilitzacions prehispàniques. En regions seques construïen cases de totxo d’adob assecat al sol. Les grans piràmides dels olmeques, maies i altres pobles van ser construides amb totxos revestits de pedra. Pero va se a Espanya on, per influència musulmana, l’ús del totxo va agafar més difusió, sobre tot a Castella, Aragó i Andalusia.

L’argila amb què s’elaboraven els totxos és un material sedimentari de partícules molt petites de silicats hidratats de alúmina, a més d’altres minerals com el caolí, la montmorillonita i l’illita. Es considera l’adob com el precursor del totxo, ja que es basa en el concepte d’utilització de fang argilós per l’execusió de murs, tot i que l’adob no experimenta els canvis físico-químics de la cocció. El totxo és la versió irreversible de l’adob, producte de la cocció a altes temperatures.

La seva forma és la d’un prisma rectangular, en què les seves diferents dimensions reben el nom de soga, tissó i gruix, siguent la soga la seva dimensió més gran. Així mateix, les diferents cares del totxo reben els noms de taula, canto i testa (la testa es la més gran). Generalment, la soga és el doble que la longitud que el tissó o, més exactament, dos tissons més una junta, el què permet combinar-los lliurement. El gruix, contràriament, pot no estar modulat.

El jubilado que inventó un ladrillo antisísmico despunta en Colombia

ladrillo antisísmico

Desde que la red conoció la historia de Andrés Villamarín, un jubilado que concibió -mientras observaba una obra- un ladrillo anti terremotos capaz de reducir en un 75% los plazos de construcción, su vida ha cambiado por completo.

Los medios han replicado su inspirador ejemplo, aupando al madrileño a la primera posición en las búsquedas de Google en español en cuestión de ladrillos antisísmicos. Ha salido en los telediarios, y ahora le paran por la calle los vecinos de Aranjuez: «Andrés, le vi ayer en Antena 3»; «Enhorabuena, don Andrés».

Villamarín, de 72 años, se lo ha tomado en serio. «Me paso el día haciendo contestaciones a personas que se interesan por el invento», cuenta aTeknautas.

En estos meses le ha dado tiempo a crear una empresa, de nombre RUSTH Ladrillo Autocentrable SL, con sus dos hijos como socios. Además, su ladrillo ha cruzado el charco: en varios países de Latinoamérica se plantean testar el producto, aunque es en Colombia donde está triunfando.

Su ladrillo ha obtenido en el país caribeño una certificación internacional de sus propiedades antisísmicas, dando luz verde a una serie de tests de fabricación que pueden significar el punto de partida para su producción en serie. En España, no ha habido avances. El desplome del sector todavía escuece demasiado como para innovar.

«No me imaginaba montando una empresa a mi edad, la verdad. Siempre me han dicho que tengo instintos empresariales, pero nunca se me había pasado por la cabeza. Pero ahí estamos.»

«El éxito no me cambia»

En cambio, otras cosas no han cambiado. Su actividad mental sigue siendo frenética; ahora incluso más, espoleada por las ganas de que alguien se decida a fabricar su ladrillo. Y su humildad. «Mi mujer se ríe, está contenta. Me paran por la calle y los familiares me llaman: ‘te he visto en la tele’, me dicen, ‘te estás haciendo famoso’. Eso son cosas, llamémosle, superfluas. Lo importante es que alguien empiece a fabricar el ladrillo».

De momento, en Colombia la Universidad Francisco de Paula Santander (Cucutá) ha aprobado una tesis de investigación con el título Aplicabilidad del Ladrillo Autocentrable en Colombia de acuerdo con el Reglamento Colombiano de Construcción Sismo Resistente NSR-10.

«Esta investigación tratará de someter en un plazo corto nuestro ladrillo a pruebas de fabricación con las ricas arcillas de la zona, pruebas de rapidez en su colocación, pruebas de comprensión-tensión y pruebas sismorsistentes según la norma NSR-10, 2010 de Colombia», explica Elena Villamarín.

http://www.youtube.com/watch?v=boyHf1mw3rs

En el camino se han asociado también con los jóvenes de Kunfud. «Nos están ayudando mucho de manera voluntaria a nivel de gestión, búsqueda de contactos y desarrollo comercial de la patente, todas las nuevas imágenes 3D del ladrillo son suyas», apunta.

En Colombia, han firmado un contrato de confidencialidad, y en España han elaborado un dossier técnico y están empezando a apuntarse a concursos de emprendedores.

«Los días son muy intensos, no te imaginas. Nos llaman aparejadores de muchos países y en los foros de internet se habla del ladrillo, algunas veces bien y otras mal, pero nosotros contestamos a los emails donde hay algún interés. El certificado de Colombia es importante porque lo ha reconocido un equipo de ingenieros, a ver si alguien se decide y lo vendemos», explica el madrileño.

Villamarín acepta con resignación que en España el interés sea menor. «No ha habido nadie que se haya metido en serio, qué vamos a hacerle». Después de haber estado varios años dibujando su invento en un garaje, ahora el lugar donde se inspira ha cambiado, aunque el sistema del madrileño sigue siendo el mismo que cuando paseaba por los edificios en obras haciendo cálculos sobre el tiempo que tardaban en colocar cada pieza.

«Estoy todo el día con esto en la cabeza. Ahora me voy a los jardines de Aranjuez y voy pensando en las cosas, dando vueltas. Siempre estamos avanzando, ésa es nuestra visión».

Fuente: http://www.elconfidencial.com/