El passat dissabte Bòbila Aguilera vam assistir a la xerrada: “Activitat bobilaire al Papiol”, on 4 ex rajolers del municipi, ex propietaris d’antigues bòbiles del municipi, van explicar els seus inicis en aquesta artesana professió i com la historia del municipi va estar lligada a l’activitat econòmica de les bòbiles i l’argila.

Els ponents van explicar la seva trajectòria, la dificultat dels seus inicis, l’èxit viscut durant una època gloriosa pel totxo i l’evolució que durant els seus anys d’activitat van viure de passar de l’artesania a la mecanització de l’ofici.

Durant la xerrada es van viure moments molt emotius degut als records de tanta història viscuda i no es va poguer evitar tractar amb tristesa un tema de candent actualitat: la crisi del totxo, que tantes bòbiles ha fet tancar les seves portes per sempre en els darrers anys. Però, sens dubte, un dels moments culminants de la xerrada va ser quan en tractar aquest tema Josep Aguilera es va aixecar de la cadira i va esbossar “Bé, veig aquí molt de pessimisme, però a Bòbila Aguilera encara aguantem, punyetes!”, que va fer aixecar en aplaudiments a tots els presents a la sala en reconeixement a la nostra tasca, als anys d’ofici, a la nostra fermesa i a la nostra voluntat de seguir mantenint en el futur una activitat tan antiga com bella alhora.

Sí, és cert que l’artesania i el món del totxo ha viscut anys difícils, però Bòbila Aguilera ha sabut resistir els cops a base de feina ben feta i de no perdre mai la seva essència purament artesana, segell de qualitat de la casa. Arriben nous aires optimistes que obren les portes a una renaixença de l’artesania i a un saber valorar allò fet a mà i fet a casa nostra, tal i com passa en d’altres camps com l’agricultura (agricultura ecològica) o el consum de productes de proximitat. I nosaltres des de Bòbila Aguilera, els hi donem la benvinguda!

Aquest matí una representació de la World Association of Brick Artists, encapçalada per Robert Harrison, Gwen Heeney i Ulla Viotti han visitat les instal·lacions de Bòbila Aguilera per observar l’artesania que hi desenvolupem i alhora per a convidarnos a participar del proper Congrés i Assamblea de l’Acadèmia Internacional de la Ceràmica que tindrà lloc a Barcelona del 12 al 16 de setembre de 2016.

Aquest congrés, que celebrarà la 47a edició, està concebut com un espai de trobada, estudi i debat d’uns 300 acadèmics d’arreu del món, organitzat per l’Associació de Ceramistes de Catalunya i la pròpia Acadèmia. Enguany compta amb la coorganització de l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya (CCAM i Departament de Cultura) a més de col·laborar-hi altres institucions públiques, museus, associacions, galeries d’art i empreses. Cosa que suposa un ampli suport polític, social i cultural que garanteix l’excel•lència i l’èxit d’aquest important esdeveniment ceràmic d’abast mundial.

Durant la visita, la comitiva s’ha interessat pels processos artesans que empra Bòbila Aguilera a l’hora de crear els totxos, maons, toves i rajoles tan característics i ha destacat la conservació que fem d’aquest ofici mil·lenari del qual en queden poc més de dues representacions a tot Catalunya, Bòbila Aguilera inclosa.

En finalitzar la visita els tres representants ens han fet obsequi del llibre creat per la WABA (World Association of Brick Artists) sobre el darrer Simposium i Exhibició que va acollir el Catherinesminde Brickworks Musem durant els any 2011-2013 i ens han emplaçat a participar del Congrés on volen mostrar peces artístiques creades amb peces úniques de Bòbila Aguilera.

Tot un honor i un plaer haver gaudit d’aquesta visita tan lloable amb artistes de renom del món de l’arquitectura i l’artesania que ens demostra, un cop més, que l’artesania torna a estar en boga.

El sector de la construcció vol donar per conclosa la crisi que l’ha torturat els últims anys i creixerà un 5,1% aquest any i un 4,5% el vinent, obrint-se al ventall de possibilitats que ofereix el nou cicle econòmic. Així ho van posar de manifest ahir els responsables del saló Construmat, que ahir van presentar les línies mestres del que serà la nova edició del certamen que se celebrarà aquest mes de maig al firal barceloní. Tant els responsables del saló com representants del món acadèmic van coincidir a instar l’administració a implicar-se en la represa, no sense abans lamentar la falta de compromís dels governants amb el sector en els temps difícils.

Josep Miarnau, president del comitè organitzador de l’ara rebatejat Beyond Building Barcelona-Construmat, va fer el primer retret, recordant que, tot i que Construmat sempre ha donat suport al sector constructor, “ni l’Estat ni els governs hi han dedicat prou atenció”. Tot i puntualitzar que es tractava d’una “opinió personal”, Miarnau va fer una crida al compromís dels responsables públics argüint que “la construcció no és un sector que es pugui deixar caure”, ja que, segons va recordar “absorbeix molta mà d’obra que, tot i que també hi ha necessitat de formació, en molts casos no cal que sigui qualificada”.

Per Miarnau, les quatre claus de la reconversió estan definides pels vectors que marcaran la internacionalització, el disseny, la restauració i la sostenibilitat, que són també els centres d’atenció especial en la fira.

Descendir l’interior de la terra, fins i tot quan baixem per viatjar amb metro, té molt de misteri i una mica de retrobament amb la mare natura, la deessa que grecs i romans personificaven en Gea o Terra, dos dels seus més destacades divinitats, que, segons creien, vivien al subsòl. Aquest misteri tel·lúric és el que se sent al baixar per l’empinada escala metàl·lica que condueix a l’antic dipòsit d’aigua, conegut com el dipòsit del Rei Martí, situat a cinc metres sota terra, al districte de Sarrià Sant Gervasi, al costat de la torre de Bellesguard on se suposa que el rei Martí i d’Aragó estiuejava i que va restaurar el 1909 Gaudí, en un solar delimitat pels carrers Jaume Càncer 32 i Bellesguard 14.

La construcció, datada al segle XIX, després de dècades tancada i en desús passarà a ser un dels espais polivalents més excepcionals del districte i de tot Barcelona, quan obri les seves portes a finals de 2015.

Res permet saber que sota els pins pinyoners d’aquesta parcel·la rectangular de més de 4.000 metres quadrats -de les poques que queden sense construir a la zona-, s’amaga una construcció subterrània amb capacitat per a 3.100 metres cúbics d’aigua. De fet, l’edifici es va redescobrir a finals dels anys 90 del segle passat, per casualitat, quan es va construir una promoció d’habitatges d’alt standing al costat del solar. Al rebaixar uns quants centímetres la capa d’herba aflorar la part superior dels arcs. L’únic element en alçada relacionable amb el dipòsit és una petita caseta situada en un dels angles, que s’ha convertit en l’accés actual. El regidor de Cultura de l’Ajuntament Jaume Ciurana, en els noranta, president del districte, explica que quan es va descobrir el dipòsit baixar per primera vegada penjat d’un arnés, pel forat que es va practicar al sostre, i l’aigua li cobria fins a la genoll.

Costa de creure que aquesta sala hipòstila, de més de 600 metres quadrats, de planta trapezoïdal, gairebé quadrangular, amb set naus de 24 metres de llarg i 3,30 d’ample, amb 30 pilars de més de 3 metres d’alçada, sigués només destinada per contenir i repartir aigua. Però aquesta és la seva bellesa. Aquesta catedral de l’aigua no es va construir perquè ningú la veiés, perquè ningú la gaudís, només per ser útil, però això no va ser obstacle perquè s’acabés amb detalls com paviment en tot el sòl o la utilització de maó massís, tal com es pot veure en la volta catalana de la part superior dels arcs, l’única zona que no està revestida d’un aïllant hidràulic, que s’ha mantingut fins ara, gairebé en perfecte estat.

Quant a la data de construcció, l’ajuntament explica que són pocs les dades que es coneixen. Tan sols que el 1876 el fuster Salvador Homs va comprar la parcel·la que contenia un safareig o aljub “que limitava amb la propietat de Bellesguard” i el pas d’una mina d’aigua pel subsòl l’existència es coneix des del segle XIV, quan la corona concedir a Bartomeu de Santcliment la propietat i l’ús de l’aigua d’un torrent en aquest mateix punt i que servia per regar les propietats dels senyors de “la casa de Sant Gervasi”. Seria després d’adquirir la propietat Homs quan es va començar la construcció del dipòsit que ara es recupera, però en l’informe històric arquitectònic encarregat per l’Ajuntament es reconeix que “dins de la sèrie de permisos d’obra de l’antic ajuntament de Sant Gervasi no s’ha localitzat cap expedient relatiu a aquesta construcció “.

La restauració està previst que comenci el primer trimestre de 2015, amb la intenció obrir el 2016 com a equipament cultural multifuncional. La idea, segons va explicar ahir Ciurana i el regidor del districte Joan Puigdollers és impermeabilitzar perquè no hi hagi filtracions de l’exterior, traslladar alguns dels pins que estan sobre l’estructura i instal·lar un ascensor per fer-lo accessible a tothom. “Es tractarà no de destinar-lo per a un ús en concret, sinó que serveixi per acollir esdeveniments culturals de tot tipus; durant un festival de literatura o de música “, ha assegurat Ciurana que va explicar que s’estan fent estudis de la reverberació i de l’acústica d’aquesta nova sala. A la superfície, el districte obrirà un jardí públic, amb una zona infantil i de descans, que es tancarà. El projecte té un pressupost de 1,7 milions d’euros, dels quals 1,3 es destinaran a l’obra.

Font: http://ccaa.elpais.com/